Ja fa uns mesos la nostra confederació a nivell estatal CEAPA va iniciar una campanya en relació al paper dels deures en el sistema escolar que va servir per aconseguir generar un debat a nivell social sobre aquesta problemàtica. Aquest debat s’ha pogut tenir a un nivell de la pròpia escola però també a un nivell polític i, per exemple, s’ha pogut debatre al Parlament de les Illes Balears el dia 21 de març.
És clar que una de les preocupacions en relació al sistema educatiu és com es fa possible el procés d’aprenentatge i, per tant, quines estratègies metodològiques té l’escola i com es perceben per part de la comunitat educativa, tant per part dels ensenyants com per part dels pares i mares com, òbviament, per part dels alumnes.
Pareix que en relació al paper dels deures existeix una percepció bastant generalitzada a la majoria dels estaments de la comunitat educativa en relació a la necessitat de replantejar la seva funció, la seva estructura, la seva durada o directament la seva conveniència. Tot i això també per part dels pares i mares com dels alumnes també existeix una percepció generalitzada en relació al paper preponderant dels deures dins del sistema, tot i que es trobin qüestionats i de la seva abundància.
Així, ens trobem amb la percepció d’un problema però no es té clara quina seria la seva estratègia de solució.
Tot i que pugui servir per generar estat d’opinió el debat polític en forma de debats parlamentaris per ventura no seria la millor opció per solucionar el problema perquè sense generar consciència en el si de la comunitat educativa i, en aquest cas, especialment en el col·lectiu del professorat no té sentit fer aquestes discussions aïllades de la realitat educativa.
El camí regulatiu per part dels responsables polítics a les Conselleries i als Governs tampoc no pareix ser un camí que s’estigui agafant entre d’altres motius perquè com ja sabem per pròpia experiència la imposició d’una norma sense el consens de la comunitat educativa i sense tenir en consideració la realitat concreta està condemnada al fracàs. Per tant, pareix que l’opció més oportuna és la que genera el debat centre a centre, dins de la comunitat educativa i és capaç de proposar noves opcions diferents de les ja existents, noves metodologies, noves experiències d’aprenentatge que puguin ser presentades com a models d’èxit.
Quan es planteja aquest debat no en de caure en opcions de deures sí o deures no, sinó en el qüestionament pedagògic, en la tipologia de deures …
Això sí, quan es planteja aquest debat, igual que pot passar amb molts d’altres, no hem de caure en dicotomies sense sentit, en opcions de tot o res, de blanc o negre, de deures sí o deures no, sinó de qüestionament pedagògic, de tipologies de deures, d’aprenentatges significatius contra aquells aprenentatges que no ho són, de repeticions constants contra assumpció i assoliment de competències per part dels nostres fills i filles, de millora real del sistema contra el manteniment d’allò que ja existeix i que no ha funcionat.
És aquest debat el que s’ha de generar i és necessari fer-ho partint de les experiències reals de la comunitat educativa, d’aquells centres que ja estan innovant en aquest sentit i que moltes vegades no es troben el suficientment reconeguts per part dels nostres governants.
