FAPA Mallorca vol valorar l’inici del Programa d’Acompanyament Educatiu (PAE) als diferents centres escolars de la nostra comunitat. Hem de recordar que aquest programa ve finançat conjuntament entre la Conselleria d’Educació i el Ministeri d’Educació i això va ser un dels motius que varen fer un poc precipitada la seva convocatòria i el plaç de presentació de sol·licituds per part dels centres. Tot i que les dates de convocatòria i els terminis no ajudaven les sol·licituds realitzades varen superar amb escreix les previsions de la Conselleria d’Educació tant en el número de centres sol·licitants com en el número de grups de reforç que es sol·licitaven a cada centre.
Davant de la primera llistat provisional de grups de reforç atorgats a les diferents escoles i instituts es va produir un petit allau de reclamacions que va fer que la Conselleria augmentés la partida pressupostària prevista per poder donar solució als greuges comparatius que s’havien produït i a la insuficiència manifesta del programa en alguns centres que reduïa enormement la seva possible eficàcia.
Aquest procés ens mostra que la Conselleria d’Educació ha pogut reaccionar de manera àgil per solucionar un problema existent però que no només es pot tractar amb aquesta mesura. Molts de municipis i APIMA’s de la nostra illa ja fa molts d’anys que tenen clar que els programes de reforç educatiu són necessaris per poder fer front a una desigualtat evident al nostre sistema educatiu: l’accés a aquest reforç no està garantit per a tots els alumnes que ho necessitin sinó només per a aquells que tenen la capacitat econòmica necessària per poder sufragar-ho. Això és un element més que afecta a l’equitat del nostre sistema. Per aquest motiu, que el reforç arribi a aquell que ho necessita hauria de ser prioritari per a qualsevol centre educatiu i per a qualsevol administració pública. Pareix que la Conselleria d’Educació ha pres nota d’això i ha començat un camí que altres administracions i les associacions de mares i pares ja fa estona que recorríem. Benvinguda sigui. Però, no hem d’oblidar que una vegada acabat aquest programa de reforç s’han de poder solucionar els problemes que ja s’han pogut detectar a dia d’avui i aquells que puguin anar sorgint: per què centres amb possibles necessitats no varen poder fer la demanda del reforç, la compatibilització de les diferents modalitats de reforç entre administracions diferents, la possibilitat de flexibilització dels criteris de selecció de l’alumnat o del professorat depenent de la realitat de cada centre (ens trobem amb centres que han tingut dificultats per trobar professorat i altres no), la necessitat de que aquest reforç no sigui un simple repàs sinó una eina tutorial més integrada realment dins del projecte educatiu de centre i, òbviament, la necessitat de que aquest programa continuï i s’ampliï si és necessari el curs vinent i els posteriors, independentment de les aportacions econòmiques ministerials. Aquesta ampliació no només és necessària per als centres públics que ja han pogut gaudir d’aquest programa sinó per tota la xarxa de centres sostinguts amb fons públics, en la que trobem a moltes famílies que no es poden permetre el reforç individualitzat i que igualment el necessitarien.
Finalment, no volem deixar de remarcar que el millor reforç és aquell que no sigui necessari realitzar-ho. L’alumnat que ha de quedar fora de l’horari escolar a realitzar aquestes classes està fent un sobreesforç que, per ventura, es podria evitar si els sistemes de reforç a l’aula arribessin a més alumnes, si es pogués fer una atenció a la diversitat adequada dins de les aules i si es poguessin innovar en qüestions com les metodologies educatives per poder integrar dins del procés d’aprenentatge a alumnes cada vegada més diversos.
