Un dels temes que emmarquen el debat de l’escolarització és, òbviament, el del territori on es produeix aquest procés i com es concep aquest espai per fer possible la distribució de l’alumnat entre els diversos centres escolars existents. Per emmarcar el tema, podríem parlar que existeixen dues grans tendències en relació al territori, per una banda, considerar-lo com un únic territori i, per tant, privilegiar la mobilitat de les persones i, per una altra banda, fragmentar-lo el màxim possible per fer coincidir el territori d’escolarització amb aquell espai que forma part de la nostra vida quotidiana més immediata, l’espai de proximitat. Dins d’aquests dos extremes trobaríem diferents solucions intermitges en tant es vulguin pal·liar alguns dels efectes negatius que produeixen tant un com l’altre model quan s’apliquen de manera pura i sense filtres correctors.
Si ens plantegem el territori sense fragmentar, per exemple, el cas d’una ciutat com Palma, ens trobaríem amb la idea que qualsevol centre educatiu és susceptible de ser triat per qualsevol família de la nostra ciutat independentment de la seva residència habitual o del seu lloc de treball. Darrera aquest model existeix la idea de la mal anomenada llibertat de tria de centre. És una mal anomenada llibertat de tria de centre perquè aquesta llibertat necessita una sèrie de condicions per fer-se efectiva i, si no es produeixen, aquesta llibertat no és real i només és patrimoni d’una part de la població de la ciutat. Així, si jo puc triar qualsevol centre he de poder tenir la capacitat de mobilitat necessària per accedir a aquell centre concret, sigui privada o sigui pública, però quan ens trobem amb la realitat quotidiana, podem observar que en la immensa majoria de casos la mobilitat és exclusivament privada. A més, aquesta mobilitat ha d’anar acompanyada del temps necessari per poder realitzar i, per tant, d’una necessària compatibilització de la vida familiar i laboral en els temps escolars. Quan parlem d’altres conseqüències d’aquest sistema tenim molt clar que influeixen en el model de ciutat que tenim perquè la mobilitat privada necessita d’infraestructures per poder realitzar-se i només fa falta veure els carrers i vies d’una ciutat com Palma, per comprendre que si volem que la ciutat tingui una mobilitat sostenible, per qüestions ambientals però també per qualitat de vida dels residents, el desplaçament constant i indiscriminat en vehicle privat no és el millor possible.
Si ens plantegem el territori de forma fragmentada és clar que ja no acomplim amb la suposada llibertat de tria que abans hem esmentat perquè el que fem és limitar aquesta capacitat a un territori concret, determinat per unes condicions que normalment són el lloc de residència o el lloc de treball dels progenitors. Això significa que es prioritza la proximitat en relació a altres possibles ítems i que la idea màxima que guia aquesta opció és la de l’escola de proximitat. Quan parlem d’aquest tipus d’escola tenim clar que el centre educatiu no pot ser un element que no es relacioni amb l’entorn que l’envolta sinó tot al contrari, ha de ser un element que formi part d’un entorn, que es pugui convertir en un punt de trobada i, a la vegada, en un element vertebrador de les dinàmiques socials d’aquest entorn. L’escola ha d’ajudar a crear el sentiment de pertinença ciutadana, tant a la ciutat o poble com en el barri en el que desenvolupem la nostra vida quotidiana. Per tant, el centre educatiu influeix en la comunitat i la comunitat influeix en el centre educatiu. A més, com és obvi, la idea de l’escola de proximitat també es junta amb la de mobilitat sostenible en tant que el desplaçament es redueix de manera destacada i altres opcions com les de les rutes escolars segures o les rutes saludables es poden integrar fàcilment dins dels projectes pedagògics escolars. Per tant, a primera vista, pareixeria que aquest model només té avantatges, però hem d’anar alerta, perquè també pot tenir conseqüències negatives. Una de les conseqüències més visibles és la possible guettificació dels centres escolars a determinades barriades. Així, com és obvi i així ens ho mostren les enquestes sociològiques, la població de Palma no es distribueix de manera uniforme al llarg del territori de la ciutat en base a criteris com la situació socioeconòmica, sinó que podem observar de manera clara determinats barris on es concentra una tipologia de ciutadans i altres barris on la tipologia és radicalment diferent, per exemple, entre d’altres factors, per l’esmentada situació socioeconòmica. Així, una proposta d’escola de proximitat pot anar acompanyada d’una traslació d’aquesta distribució desigual segons barriades als centres escolars d’aquestes barriades, no reflectint la realitat de les nostres societats i creant problemes que es podrien solucionar si prèviament es fan possible mecanismes que ajudin a l’heterogeneïtat. Per tant, l’escola de barri, de proximitat, es pot convertir en un reflex clar de la situació del barri en la que la trobem i això no sempre és positiu.
Així, FAPA Mallorca aposta per l’escola de proximitat pels avantatges que ens presenta però alerta dels seus perills en el cas que no s’incloguin mecanismes de correcció de les desigualtats. Per aquest motiu, una de les idees que proposa la nostra Federació en relació a la zonificació de Palma i d’altres municipis importants de la nostra illa és la de rompre la idea de barri. Una escola pot ser de proximitat però el seu territori poblacional no té perquè coincidir únicament amb un únic barri i una possible solució (que la Conselleria d’Educació ja coneix) és la possibilitat de les zones mixtes. Òbviament aquesta és una entre les moltes mesures d’acompanyament que s’han d’implementar i s’han de discutir en el Consell Escolar de Palma i en el Consell Escolar de Mallorca on la nostra Federació hi serà present, aportant per aconseguir una escolarització justa i on tot l’alumnat tingui igualtat d’oportunitats reals.
