FAPA Mallorca vol continuar la seva reflexió en relació a la propera legislatura que ara comença i els seus reptes.
Com hem recordat a un article anterior a aquesta nova legislatura s’ha de donar continuïtat a polítiques iniciades durant l’anterior legislatura i que se’ns ha dit que per ser realment efectives necessitaven quatre anys més. Un bon exemple és el pla d’infraestructures que ha de posar fil a l’agulla al greu problema de places educatives que existeix a alguns municipis i a la saturació existent a alguns centres de les nostres illes. Nosaltres ja sabíem que per solucionar aquest problema la construcció d’un centre educatiu no es pot fer d’un dia per un altre sinó que requereix una planificació i una execució que no sempre és tan ràpida com nosaltres voldríem. Per això hem tingut paciència i, per si un cas, vàrem demanar a totes les forces polítiques que deixessin de banda les seves diferències i si existia un pla elaborat pels tècnics segons criteris demogràfics es pogués seguir i no s’hagués d’elaborar un de nou si ens trobàvem en un escenari de canvi de color polític del govern. Pareix ser que aquest escenari no es produirà i això voldrà dir que aquest pla es podrà seguir. El nostre dubte és, per tant un altre: d’on sortiran els diners necessaris per poder dur-lo a terme en la seva totalitat? Com podem assegurar que el pressupost educatiu sigui el suficient per atendre aquest pla i totes les altres problemàtiques del nostre sistema educatiu? Ens trobem amb un panorama polític on pareix que als diferents governs existirà una sintonia política com no s’havia produït habitualment i, per tant, en teoria, podríem tenir confiança en que s’arribin a acords per tenir clar que l’educació és una prioritat al nostre estat, a la nostra comunitat, a la nostra illa i als nostres municipis. Però també hem vist que els darrers mesos això també s’havia produït i igualment un tema tan important com el del finançament autonòmic quedava molt enfora de les expectatives de la Plataforma per un finançament just de la qual la nostra Federació hi formava part. Sempre que hem demanat per la nostra part un pressupost d’Educació més elevat se’ns ha respost que els diners són els que són i que existeixen moltes necessitats i que fins que no s’aconseguís resoldre el problema de quants de diners aporta l’Estat a la nostra comunitat no es podria fer aquest esforç suplementari imprescindible. La legislatura que comença és el moment en que això s’ha de produir. Si la condició per millora el pressupost educatiu ha de ser la millora del finançament la nostra Federació continuarà donant suport a les iniciatives que reclamen aquesta millora. Però, això sí, nosaltres també demanem voluntat política per part dels responsables autonòmics. Ara que es parla de creació de Conselleries, de noms, de càrrecs, de pactes, nosaltres creiem més necessari parlar de com volem que sigui l’educació, el territori o el medi ambient de les nostres illes i de que si creiem en temes com aquests quines polítiques valentes però també quin diners disponibles es tindran per dur-les a terme.
Però no tots els reptes de la propera legislatura es resolen amb diners, n”hi ha que necessiten d’altres factors que pareix, fins i tot, més difícils d’aconseguir. El treball de la Plataforma Illes per un Pacte va ser ingent, llarg, seriós i pensant en futur. La tasca que es va fer amb el document d’Illes per un Pacte per part de les forces polítiques va estar molt allunyat de les expectatives que es tenia i el fracàs de la comissió parlamentària va ser evident. El consens encara no és un vocable que formi part del vocabulari de gran part dels nostres representants polítics. Davant d’aquest fracàs polític la Conselleria d’Educació va anunciar igualment la presentació d’un esborrany de Llei Educativa de les Illes Balears. Creiem que aquesta no és exactament la passa a realitzar. Com ja hem dit més d’una vegada la societat civil va estar per davant dels representants polítics en la recerca del consens, en la possibilitat de cedir en determinats temes per arribar a acords. La presentació d’una llei educativa sense aquest necessari consens segurament ens abocarà novament a la disputa política en relació a l’educació i a les amenaces de reforma en quant hi hagi un canvi polític a les institucions. En aquesta legislatura hi ha una nova oportunitat de fer una llei que millori el nostre sistema educatiu i que defugi de la confrontació política. No hem de desaprofitar aquesta nova oportunitat. Això sí, el que s’ha d’aprendre de les errades polítiques comeses i començar aquest nou diàleg de forma immediata.
Finalment aquesta legislatura pot ser la que posi les bases del que ha de ser una comunitat educativa activa i empoderada. Al darrer organigrama del Govern es va crear una Direcció General amb el nom de Comunitat Educativa. La nostra valoració inicial va ser molt positiva però amb el pas dels anys ens vàrem trobar amb una realitat: que es crei una estructura organitzativa que tengui aquest nom no significa necessàriament que existeixi la voluntat de fer passes per donar veu a aquesta comunitat educativa activa i participativa i, al final, el balanç que fem d’aquests quatre darrers anys és bastant pobre. Com ja hem dit, tenim una nova oportunitat de crear diàleg, de fer créixer aquesta idea de comunitat educativa, de fer-la partícep real de les decisions polítiques que es prenen amb instruments com la Mesa de Diàleg amb les Famílies que, ben utilitzats, poden ser molt productius però que a dia d’avui només han servit perquè responsables polítics surtin a la foto dient que feien feina amb les famílies. Necessitem que la comunitat educativa pugui ser escoltada de forma real en tots els àmbits de l’educació. Com ja hem dit, tenim una nova oportunitat, no l’hem de desaprofitar.
