FAPA Mallorca vol mostrar la seva preocupació en relació a les notícies que ens mostren la falta de personal d’atenció a la diversitat a diferents centres de la nostre comunitat autònoma.
Com és ben sabut la nostra Federació sempre ha fet una aposta per l’escola inclusiva. Una escola on la igualtat d’oportunitats sigui la idea bàsica però on aquesta idea es transformi en una realitat. Ens podem trobar amb un sistema educatiu que es digui inclusiu però realment no ho sigui perquè no tots els infants tenen les mateixes oportunitats reals. La segregació ha estat una solució històrica a aquesta problemàtica i, tot i que acceptem que han d’existir centres d’educació especial per a determinats casos i determinades problemàtiques l’aposta és per la d’intentar aconseguir un sistema on la diversitat no sigui un problema sinó un element més de les nostres escoles.
Òbviament el camí per aconseguir aquesta escola inclusiva és difícil i passa per molts de factors. Aconseguir que la pròpia societat sigui conscient de la diversitat i de com atendre-la de forma correcta és una passa prèvia i fonamental i per això la visibilització i al conscienciació són molt importants. Però, dins del nostre sistema educatiu gran part de les passes passen per la millora de la formació del personal en atenció a la diversitat i en l’existència dels recursos humans i materials necessaris tant per part dels centres educatius com referits a les famílies.
En relació als recursos hem de recordar primer que l’atenció a la diversitat es pot plantejar des de diferents punts de vista. Per una banda ens trobem amb el personal que dependrà de la plantilla orgànica del centre i que dependrà de la quota del professorat que assigna la Conselleria d’Educació segons el càlcul d’hores demanades, de número d’alumnes i altres criteris interns. Així, mestres de suport, professorat terapèutic (PT), professorat d’audició i llenguatge (AL) o orientadors/es depenen d’aquesta quota de professorat. En aquest punt podem criticar i ja ho vàrem fer en el seu moment els criteris referents al número d’infants matriculats amb determinada qualificació (NESE o NEE) que es tenen en consideració per assignar a un professional especialista en atenció a la diversitat dins de la plantilla. Com ja hem denunciat el número d’alumnes és molt superior al que realment creiem oportú i això fa aquesta persona que ha d’aconseguir fer una atenció individualitzada a la diversitat en realitat la pugui fer menys particularitzada d’allò necessari.
Per altra banda ens trobem amb altre tipus de professionals que s’ocupen de l’atenció a la diversitat però no depenen de la plantilla orgànica dels centres educatius. Els ATE (auxiliar tècnic educatiu) seria un d’ell. Els ATE’s tenen una funció molt concreta com la de ser els professionals que es dediquen a la cura i atenció dels alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) per donar suport al tutor o als altres especialistes i orienten la seva feina a aconseguir la màxima inclusió dels alumnes amb NEE amb l’objectiu de fomentar-ne i aconseguir-ne l’autonomia total. Així, quan ens trobem amb notícies com aquestes https://www.ultimahora.es/noticias/part-forana/2019/10/25/1115979/colegios-santa-eugenia-sineu-reclaman-ate-suprimidos.html, molt habituals a cada inici de curs escolar i que només són un dels exemples possibles que podrien mostrar en aquest curs concret veiem que els recursos d’atenció especialitzada, que els propis centres educatius demanen amb diferents informes i justificacions no sempre són atesos de la millor manera possible. Les justificacions són diverses però es redueixen normalment a que la Conselleria d’Educació té un criteri diferent al dels professionals que s’encarreguen de l’atenció continuada de l’alumnat (equips directius, mestres, orientadores, etc.) o que els recursos són limitats. En el primer supòsit ens resulta sempre sorprenent que una persona decideixi sense ni tan sols conéixer als infants als que se’ls denega aquesta atenció. Podem pressuposar que aquelles persones que es troben en el dia a dia d’un centre educatiu deuen tenir un coneixement més directe de la problemàtica que no la persona que es troba a un despatx a la Conselleria d’Educació però pareix que la pròpia Conselleria no sempre pensa així. En el segon supòsit la nostra resposta és clara: si són necessaris més recursos els haurem de cercar perquè l’alternativa és que un infant que necessita aquest recurs no el tingui i, per tant, no tingui la mateixa igualtat d’oportunitats que els seus companys.
No podem oblidar tampoc altres professionals externs a la plantilla del professorat com infermeres, fisioterapèutes, educadores socials, etc. imprescindibles per donar suport a aquestes tasques d’atenció. En aquest aspecte anem encara més endererra que en altres. Els professionals d’aquestes especialitats que es troben fent feina als centres educatius són molt pocs i moltes vegades només poden dedicar poques hores a aquesta tasca (per exemple si l’han de compaginar amb atenció al centre de salut en el cas de les infermeres). Les poques passes donades en aquest aspecte són insuficients i les que ja s’han donades pareix que van amb retard aquest curs escolar. Així, el programa TISOC, amb personal tècnic d’intervenció comunitària als centres educatius i al seu entorn encara no s’ha posat en marxa per posar un exemple.
Finalment, només recordar que l’escola inclusiva és un objectiu a aconseguir però sense la base de recursos necessària ens quedarem en paraules i no en fets,
