Quan parlem des de FAPA Mallorca de la necessitat d’infraestructures educatives ens referim moltes vegades a la construcció de noves escoles i instituts que ens serveixen per donar cobertura a la creixent demanda educativa que tenim a les nostres illes. Per poder front a aquesta demanda de construcció és vital tenir uns pressuposts educatius més elevats dels que tenim ara mateix. Però, a aquest article no ens centrarem en la construcció, sinó en el manteniment del patrimoni de tothom, dels nostres centres educatius. És clar que la realitat de les infraestructures és una realitat complexa on ens trobem centres amb diferents anys de construcció, diferents tipologies, diferents usos i diferents contexts socials i polítics a nivell de barri o municipi. Però podem partir d’unes idees bàsiques independents del context concret: allò que no es cuida acaba degradant-se i si no es fa un manteniment adequat i constant a la llarga això ens resulta més costós.
Partim d’una legislatura anterior on el manteniment de les escoles i instituts ha brillat per la seva absència, on la deixadesa institucional ha estat ben palesa i on, moltes vegades, aquesta tasca de manteniment s’ha realitzat per part de la pròpia comunitat educativa, amb els seus propis recursos, amb l’ús del seu temps lliure i amb una voluntat de conservació que no es trobava a la part institucional. La realització d’aquestes tasques ens va ajudar a adonar-nos de la importància de la comunitat educativa i de la importància de considerar als centres educatius com un espai de tots i totes i, per tant, un espai que mereix la pena ser tractar amb consideració per interès propi i per interès comú.
A l’actual legislatura hem notat un canvi en positiu. S’ha incrementat exponencialment les inversions en el manteniment i revisió de les infraestructures prestant especial atenció a l’adaptació dels centres a la normativa vigent, tant en els temes d’accessibilitat, per garantir que tothom pugui tenir els mateixos drets a un espai públic com és un centre escolar, com en la retirada d’aquells elements que puguin ser perillosos per a la salut de les persones, per exemple amb la retirada del fibrociment (amiant) d’aquelles escoles i instituts que encara el conservaven acabant la feina començada amb anterioritat.
Però no podem oblidar l’altra vesant de la qüestió, la més negativa. Les nostres infraestructures pateixen el pas del temps i l’abandonament administratiu de fa anys i això fa que els seus problemes siguin més visibles que mai: patis no adaptats, perímetres escolars degradats i perillosos, terrats amb goteres, climatitzacions que no funcionen, finestres, persianes i portes en mal estat, etc. L’Administració educativa té coneixement d’aquestes deficiències gràcies a la tasca dels equips directius dels centres i de les administracions locals, però tenir coneixement no significa que s’estigui actuant amb tota la contundència necessària. Sabem que l’IBISEC, l’ens encarregats de la realització de la construcció i la reforma de centres educatius té les seves prioritats i que, en la mesura dels seus recursos, les va acomplint. Però, això és suficient? Per desgràcia no. Si un té coneixement de la deficiència però no pot actuar per limitacions tècniques o pressupostàries no suposa un gran avanç per a les persones que han de patir aquestes deficiències, per la comunitat educativa d’aquella escola que no pot gaudir de les condicions que les pròpies administracions consideren adequades i que exposen les seves queixes i reclamacions sense obtenir una resposta que vagi més enllà del sabem que hi ha un problema però ara no podem fer res.
Com es pot millorar aquesta situació? Amb més recursos. Som en el moment adequat. A la meitat de la legislatura. En el punt en el que s’està elaborant el nou pressupost per l’any vinent i en que aquest Govern ha de demostrar el seu compromís amb el futur de l’educació a aquesta comunitat. Es necessita més personal tècnic a l’IBISEC per poder fer front als processos administratius i tècnics de les reformes i les construccions de centres i, òbviament, es necessiten diners per poder dur endavant aquestes reformes i aquestes construccions. D’on surten aquests diners? Poden sortir dels pressuposts de la CAIB si s’acompleixen les promeses electorals dels partits que varen firmar l’acord de govern que fa possible el Govern actual i poden sortir de la col·laboració entre les administracions públiques locals i autonòmiques per signar els acords necessaris que facin més fàcil tirar endavant aquests projectes.
