FAPA Mallorca vol valorar la notícia que hem conegut recentment i que informa de l’arribada de la banda ampla ultrarràpida a 320 seus educatives mitjançant el programa Escoles Connectades amb el conveni de col·laboració entre Red.es, el Ministeri d’Educació i el Govern Balear http://www.caib.es/pidip2front/jsp/ca/fitxa-convocatoria/el-govern-i-span-stylecolorff0000redesspan-fan-arribar-la-banda-ampla-ultraragravepida-a-320-seus-educatives
En primer terme considerem positiva aquesta notícia, que s’ha torbat més d’allò esperat en donar-se i així poder sumar les Illes Balears a la resta de comunitats autònomes que ja han signat aquest conveni i que facilita una eina per fer possible una educació més apropada al segle XXI en qüestions tecnològiques.
Però, a la vegada, no volem deixar de recordar que aquesta és només una de les passes necessàries per poder utilitzar les TIC per millorar el nostre sistema educatiu. Podem mirar enrera i recordar que la inversió que es va produir en tecnologies de la informació i de la comunicació, per part del darrer govern de la legislatura presidida per J.L. Rodríguez Zapatero i que es va centrar en la compra massiva de dispositius per als centres escolars, especialment pissarres digitals i ultraportàtils no va marcar una diferència significativa en la millora de l’ús de les tecnologies i en la millora del sistema educatiu en general perquè es va dotar als centres d’eines tecnològiques però no dels projectes o dels recursos per utilitzar-les correctament Això no vol dir en cap cas que la compra d’aquests dispositius fos perjudicial o negativa, just al contrari. Encara avui en dia molts de centres de les nostres illes fan feina amb aquestes eines tecnològiques perquè no s’ha donat la possibilitat econòmica de fer una renovació d’aquesta dotació de material i per aquest motiu aquesta compra no pot deixar de ser valorada de forma positiva però, òbviament, es va centrar en una part de la problemàtica i no en el seu conjunt i aquesta és l’errada que s’ha de procurar evitar.
Per aquest motiu si amb aquest nou pla ja tenim una connectivitat adequada a la immensa majoria dels nostres centres escolars i es poden cercar vies alternatives per solucionar les problemàtiques dels centres que no disposin d’aquesta possibilitat la Conselleria d’Educació hauria de centrar-se en els altres fronts necessaris perquè aquesta inversió signifiqui una millora real per al nostre sistema educatiu. La renovació dels dispostius tecnològics seria una de les principals preocupacions que hauríem de tenir. No podem fiar aquesta renovació a l’aportació de les famílies com, per desgràcia, ens trobem en molts de casos per molts de motius però el principal i primer perquè no totes les famílies tenen la possibilitat econòmica real d’adquirir un dispositiu d’aquest tipus si no el proporciona el centre escolar i, òbviament, si s’agafa aquesta línia és una mesura discriminatòria i que viola el prinicipi d’igualtat d’oportunitats. A més, aquesta renovació ha de poder arribar a tots els alumnes dels centres educatius i no només a aquells que formen part de programes d’innovació tecnològica. Aquesta via també la trobem a diversos centres i fa que es produeixi una distinció entre els alumnes del propi centre educatiu i entre les escoles entre si. No totes les escoles poden accedir a aquests recursos i, per això tampoc no és una via acceptable si fem una aposta real per l’educació 2.0. Així, una de les vies que pareix evident que, per ventura, és la més igualitària i, a la vegada, la que arribi a tots els alumnes de la nostra comunitat autònoma és la que fa una aposta econòmica important per optimitzar els recursos que ja existeixen però també amb la possibilitat real d’ampliar amb noves adquisicions i que lliga aquesta aposta a un ús real i òptim dels recursos.
Finalment, no podem deixar de recordar que qualsevol inversió en educació en recursos materials com són les eines tecnològiques ha de ser una inversió lligada a tenir clar que es vol fer amb aquestes eines. Així, la renovació metodològica, la possibilitat de que els dispositius siguin una part fonamental de l’aprenentatge i no només un banc de recursos extra o directament una eina que s’infrautilitza pel desconeixement de les seves possiibilitats o el simple desinterès. Per aquest motiu, la formació del professorat centrada en l’ús d’aquestes eines però sempre anant més enllà de la simple qüestió d’utilització pràctica sinó lligant aquests formació a les metodologies educatius, és bàsica i necessària i, per ventura, seria el moment de que fos obligatòria per a qualsevol docent del nostre sistema educatiu. Si l’Administració Pública fa una forta inversió econòmica que, en teoria, ha de repercutir en la millora del nostre sistema educatiu no es pot deixar al lliure arbitri dels professionals que han d’utilitzar aquestes eines la seva formació perquè si no el malbaratament dels recursos públics seria més que evident.
