FAPA Mallorca vol reflexionar en relació al paper de les meses sectorials al si de la comunitat educativa.
Durant aquesta legislatura es va marcar un objectiu per part de la nostra Federació que, en teoria, era compartit per l’administració educativa: la recuperació de la Mesa Diàleg permanent amb les famílies com un òrgan de participació directa per part d’aquest sector tan important de la comunitat educativa amb la Conselleria d’Educació. I, tot i que va costar molt més del que haguéssim cregut oportú, amb diferents problemes de tipus burocràtic inclosos, es va aconseguir actualitzar la normativa i constituir formalment aquest òrgan. Altres sectors de la comunitat educativa també han aconseguit tenir una via similar de debat com és la Mesa de Diàleg permanent amb els directors emulant el format de la Mesa de famílies.
Però, el problema sorgeix a partir de la seva constitució formal. De què ha servit la creació d’aquest òrgan? Com ha millorat la participació de la comunitat educativa i, en concret, de les famílies, en el món educatiu? Quines decisions ha pres i com s’han aplicat? La realitat ens diu que la seva funcionalitat ha estat nul·la. A més de les reunions de constitució tots els altres moments en que ha estat convocada s’han tractat temes d’informació, no de consulta i elaboració. Així, aquest òrgan ha esdevingut un espai en el que la Conselleria informa a les famílies d’allò que troba adient informa-les i, en teoria les escolta, tot i que sense cap tipus de necessitat de fer-lis cas i de modificar la seva idea inicial. A més, una gran part de les informacions aportades eren ja de domini públic gràcies als mitjans de comunicació. Això és el que realment s’ha entès com a participació de la comunitat educativa durant aquests darrers anys? Per desgràcia hem de dir que en molts de casos sí. Tal com ja vàrem anunciar a un article de fa més d’un any la creació d’un òrgan de diàleg és important però dotar-lo de contingut i tenir la voluntat de que sigui més que un lloc on explicar les suposades bondats de les teves decisions polítiques és allò important i, per desgràcia, aquesta passa encara no s’ha realitzat.
A més, quan comparem la importància d’aquesta Mesa de diàleg amb les famílies amb les meses de diàleg sindicals podem veure a qui s’escolta realment com a comunitat educativa durant aquesta legislatura. En cap cas volem criticar les decisions preses per part d’aquest òrgan, amb moltes de les quals les famílies estem totalment d’acord: importància de la baixada de ràtios, oposició a la LOMCE, etc. Però, sí volem posar damunt de la taula el fet que la necessària part sindical de la comunitat educativa té un pes decisiu que es troba a anys llum del que tenim les famílies i que, com a mínim, algunes de les decisions preses per les meses sindicals també afecten a les mares i als pares i, òbviament, als infants. Quan les famílies reclamem el nostre paper dins de la comunitat educativa no és per llevar al paper que ja té a cap col·lectiu però sí és per poder opinar de forma decisiva en alguns aspectes que considerem claus i no només per ser informats de decisions ja preses en altres òrgans i estaments i que ens són comunicades sense possibilitat de modificació i de discussió real. Si podem canviar això, si podem convèncer als responsables polítics que quan parlem de comunitat educativa no s’han d’oblidar de les famílies, no només com a subjectes passius i que escolten, sinó com a subjectes actius i que participen, la Mesa de diàleg permanent amb les famílies tindrà sentit i funcionarà correctament.
sdr
